Miguel Condé

Condé va néixer a Pittsburgh, Pennsilvània en 1939 d'un pare mexicà i d'una mare nord-americana. Fins al 1948 va viure alternativament entre els Estats Units i Mèxic però més tard es va mudar a Nova York amb la seva mare. Es un pintor, dibuixant i gravador figuratiu, tot après de forma autodidacta, a l'excepció d'estudis d'anatomia apresos amb el Stephen Rogers Peck a Nova York i estudis de tècniques de gravat en el “Atelier 17” de Stanley William Hayter a París, gràcies a una beca que li va concedir el govern francès. Entre 1966 i 1969 va ser professor de Tècniques Mixtes en el programa de postgrau de la facultat de Belles Arts a Iowa. En 1969 va tornar a França, després va viatjar a Espanya i es va instal·lar a Sitges amb la seva família.
Entre 1971 i 1972 el van convidar a un taller itinerant de gravat de l'Institut Smithsonian de Barcelona, on reprèn el gravat. Juana Mordó li va oferir la seva primera exposició a Espanya, que va tindre lloc al 1974. Aquest mateix any va ser nominat becari de la Fundació Commemorativa John Simon Guggenheim. Finalment al 1992 es va traslladar a Madrid.       

Condé ha estat concedit diversos premis internacionals i en 1991 va ser designat membre a vida de la Sociétée des Peintres-Graveurs Français (Societat Francesa de Pintors-Gravadors). El seu treball esta exposat en museus i col·leccions nombroses: el Museum of Modern Art (Nova York), Cleveland Museum of Art (Ohio), Blanton Museum of Art (Texas), University of Essex Collection of Latin American Art (Regne Unit), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Espanya), Albertina (Àustria), Bibliothèque Nationale de France (París), etc.

Miguel Condé és un artista veritablement cosmopolita; la seva obra artística està plena de ressonàncies d’altres èpoques i altres cultures però, també, inequívocament personal. Les seves obres semblen narrar un conte enigmàtic poblat de personatges sorgits d'una altra era, potser perquè  sempre ha estat molt sensible a l’estètica del primer Renaixement. És un fil conductor que lliga cada obra entre si com si fos una obra en curs dalt d'un escenari ple de dramatis personae inspirats de la Commedia dell’Arte: el pallasso, el savi, el rodamón, l’acròbata... La paleta de colors, tot com la temàtica, també està esquitxada de ressonàncies medievals, orientals o renaixentistes. Utilitza gammes calentes, sienes, ocres, blaves, al·lusions venecianes, sense estridències, colors subtils.

El seu món se’ns presenta així d’una manera atemporal i ens convida a reprendre diàlegs humanistes avui dia oblidats o relegats en el nostre subconscient, tot això embolicat en una atmosfera de colors difusos i ple
d’elegància.